La Festa Major del Cobert de Puigcercós

El dia de Festa Major no tinc gaire temps per parlar amb ningú, tan sols una mirada directe als ulls dels que van arribant per dir: "Ei hola, benvingut i gràcies per ser aquí!" Això és el que passa des de les 7 de la tarda fins entrada la matinada... mai se sap ben bé quina hora.

Quan encara és de dia van arribant els primers, els darrers anys ja no son els jugadors de futbol com havia estat durant toooots els anys de la meva infantesa i joventut, sinó els aficionats a les bitlles catalanes... un reajust als temps que vivim ;-) més participatiu, més oberts, i fins i tot on poden participar les dones i noies que s'hi apunten. A part de venir veïns de més pobles del Lluçanès, que s'apleguen al Cobert aquella tarda.

Mentrestant anem preparant la "barra del planell". Sota els llums que el dia abans el papa i en Cristian han posat ja tenim a punt les taules, les brases i la planxa. Quan arriben els reforços ja estic més tranquil·la, tiet Kiko, Ramon i Joans, aquest any fins i tot en Santi, que feia anys que no venia... però aquest any no s'ho podia perdre.

Per agafar forces pel ball, els entrepans de botifarra o cansalada s'acompanyen amb un got de coctel, la beguda reina de la casa, la recepta del "Pep del Cobert" que tinc l'honor de compartir en altres festes on hi sóc convidada.  És un èxit segur, tirant a dolç però no molt, amb trossets de fruita i el pic del cava que et convida a demanar una altra ronda just quan acaben la primera, i sempre amb alegria!!

A la cuina i la barra de dins també sempre tenim reforços, des del moment de sucar el pa amb tomàquet, que és una tasca prou llarga aquest dia, la Montse, la Merche, la Sílvia i la Carmen, i aquest any també la Maria ens  hi ha ajudat! i també estic tranquil·la quan veig arribar la Glòria, que ja és el puntal de barra aquests darrers anys amb en Miquel, que just faran una escapada a fer un ball (si poden), perquè el servei és continuo. En Jordi entra i surt, i seguint l'herència del meu pare, parla amb els clients amb aquell saber innat dels Barniol. La Raquel i els nens també ens acompanyen i arrodoneixen la família, que aquest any també compartíem amb els tiets i cosins de Torelló, de Centelles i de Santa Eulàlia, el goig de fer una festa per compartir entre tots!! Tothom fa una cosa o altra, la Carina i l'Olga venen els números de la rifa, i una estona més endavant serveixen el menjador amb l'ajuda de la tieta Maria Rosa.

A la pista, els més menuts comencen a animar el ball, que va agafant volada, i que té un moment particular a l'hora de la mitja part, la "rifa dels pernils"... és un dels moments rituals de la nit, el Papa acaba de vendre les tires de números fent-ne grapats i obrint la tradicional subhasta, és un moment genial!!
- set tires i n'hi afegeixo dues, què me'n doneu?
- 5 euros! (diu un dels assistents amb un somriure a la cara! normalment un veí d'Alpens)
- cinc?! dues tires més!! què me'n doneu?
- 7 euros! (normalment ara algú del camping o algun poble veí)
- set?! Tres tires més!
- 10 euros! (diu algú amb presses)
- cinc tires més! qui en dona més? (accelerant el ritme de la veu)
- 10 a la una, 10 a les dues...
- 12! (l'interromp algú abans de cantar "i a les tres!")
- 12 euros!! a veure... 12 a la una, 12 a les dueeees... i 12 a les tres!!!
jajajaja...quin gran moment, sempre acabem rient i mirant qui es queda la darrera aposta, i així fins acabar les tires... i al final, els números premiats, amb cartes, per anar traient-les una a una, sempre la ma innocent dels més petits, que ajudaran a compondre els números que s'enduran els premis.

En aquest moment sempre miro cap a fora, la gent està compartint les taules a la fresca, fent-la petar amb amics i coneguts i sento les rialles de moments alegres.  I la colla d'Alpens han "conquerit" la roca com cada any, des d'allà, embolcallats per la foscor de la nit, i una mica de claror de la lluna, veuen el tràfec de la pista il·luminada des d'una posició privilegiada, la mateixa que té la meva mare des del mig del passadís, des d'on rep i saluda a tothom qui entra i li dedica unes amables paraules de Festa Major, un record dels anys viscuts en tantes festes majors viscudes, i on contesta a alguns clients que s'atreveixen a demanar-li: "Així què Magda, aquesta és l'última festa major que sou aquí al Cobert?" i ella somriu, amb aquella cara jove d'ulls verds i mirada trapella que recorda a la nena que va néixer a l'habitació de dins.


Gràcies a tots per acompanyar-nos-hi tants i tants anys, els que heu vingut plogui o faci sol, els que heu vingut alguns anys sí, i d'altres no, i els que ja no hi son però que també ens han fet passar molt bons i divertits moments. I als meus avis, la Trini i en Jaume, que sempre sortien a ballar un ball, mentre tothom els contemplava, i mica en mica més parelles s'afegien a la pista i entre tots han fet que això sigui la Festa Major del Cobert.

Com era la porta de la teva escola?

Sempre dic que jo vaig tenir la sort d’estudiar a una escola de poble, ara en diuen escola rural. En aquell moment l’escola i el poble era més o menys el mateix, el pati era tota la plaça i fins i tot els carrers. A l’hora del migdia, els que vivíem fora del nucli, ens quedàvem a dinar a la fonda, amb la Carmina, dinàvem amb una esgarrapada i continuàvem jugant amb els amics fins apurar l’hora d’entrar de nou a classe, o anar a l’hort, o fer una excursió, o asseure’ns per fer una assemblea… així recordo jo la meva escola de petita…i només de  pensar-hi em fa un bot el cor!

Potser aquesta és una de les raons perquè el projecte d’aquest any, a la Trobada de Forjadors d’Alpens, ha estat tan intens, s’ha fet la porta i la reixa de l’escola. I tal com em va dir una veïna l’endemà, Alpens serà l’únic poble de Catalunya que tingui una porta realment d’escola, amb motius relacionats amb aprendre i descobrir el món, no només lletres i números, sinó també notes, instruments, jocs, elements del medi i la natura, estris d’informàtica… però no son coses que hem anat a buscar en un gran magatzem per decorar la porta, no! Ens ho han fet els forjadors que han vingut d’arreu per ser a Alpens a la Trobada.

Per nosaltres, aquests forjadors que picaven el ferro sobre l’enclusa a l’esplanada de la Fàbrica, que encenien la fornal per escalfar el metall i poder-li donar la forma desitjada, tenen noms, son l’Enric, els Jordis, els Peps, els Ramons, en Juli, en Dani, l’Adrià, l’Ocampo, en Tomas, els de Galícia, en Telmo, en Xan Carlos, en Pablo, en César, en Fritz, José i Luisa, els  vascos, lñaqui , Oier, Àlex, Mikel, les noies! Zuriñe, Laia, Anna, Loes, els de l’escola d’art de Vic, Oriol i companyia, en Xirau, en Marc i en Joan, els francesos, en Fifi, en George i els dos joves que l’acompanyaven, i molts i molts més, ... els que era la primera vegada que venien a la Trobada, i els que ja repetien.  I també en Taisuke, sí, sí, en Taisuke; com és que un forjador japonès ha vingut a la trobada d’Alpens i ens ha fet un gran regal, ho sabeu? ha forjat un Kanji, un nou Kanji que a hores d’ara a la llengua japonesa encara no existia, un Kanji que significa CATALUNYA i alhora vol dir FORÇA. Genial, no creieu!

Us asseguro que la força es va palpar constantment a l’esplanada que a partir d’aquest cap de setmana ja es diu “Plaça del forjadors, Miquel Xirau”.  Ja no hi ha dubte en com l’anomenem, en com ens la sentim, i tot i que ara és buida, i que només queda rastre de les restes negres del carbó, tanquem els ulls i sentim el so metàl·lic dels martells i els malls, com piquen sobre l’enclusa per crear una obra col·lectiva que queda al poble i que és una satisfacció per tothom, grans i petits.

L’emoció es barreja amb el cansament, l’enyorança, la il·lusió i l’orgull cada vegada que passo per davant la porta de l’escola, que no casualment, es diu La Forja. 

Les fotos d'en Miquel il.lustren fantasticament bé els tres dies viscuts, us deixo el link.

Montse Barniol

16, 17 i 18 de maig de 2014

#noupaís #nouturisme ...?

Quan es planteja un debat sobre alguna qüestió determinada per veure com es construeix  una “cosa” nova, o es vol modificar el que hi ha, sovint va bé escoltar la opinió de persones que ja han pensat en “allò” abans que tu, tant si a priori comparteixes el seu punt de vista com si no. Diríem que això és un bon exercici. Esquerra va organtizar un debat sobre el #noupaís parlant del model de turisme, amb ponents de diferents disciplines, que pensen o treballen en l’àmbit turístic al que vaig assistir. Algunes reflexions que van sortir que us comparteixo:

Les dades generals OMT indiquen que hi ha hagut 1.000 milions de turistes internacionals el 2012, i que la previsió és arribar als 1.800 milions el 2030. Un creixement espectacular! Els Països Catalans som una zona eminentment turística, precisament per l’oferta de sol i platja (Costa Brava i Costa Daurada a Catalunya), que s’ha consolidat a partir dels anys 60.  Però també cada vegada més per el posicionament de Barcelona com a pol d'atracció turística, acompanyat tot plegat d’elements com la gastronomía, la cultura i la natura. I La qüestió és: quin model de turisme volem? I en concret, el volem per el #noupaís?

Però quan es fa aquesta pregunta, el “volem” a qui es refereix? …el volem les administracions responsables de la part institucional? …el volem la ciutadania? Quina part de la ciutadania, la que hi treballa directament i és la seva activitat laboral i n’obté el seu salari? La que té la percepció de rebre’n les conseqüències? …O es refereix a què volem les empreses del sector turístic? i…quines empreses? Les cadenes internacionals tant d’hotels, com agencies o touroperadors? Les familiars o microempreses repartides arreu del territori? …Les activitats indirectes que es beneficien del turisme?... I és clar, el més difícil és CONSENSUAR un MODEL TURÍSTIC entre tots els agents implicats directe o indirectament.

En el debat que vaig assistir, que va se molt interessant, amb ponents experts sobre aquests temes, va sortir el concepte de “pluja fina” com a metàfora de captar els valors, els diferents aspectes del país que pot mirar de captar l’interès del turisme de masses que arriba principalment atret per la costa i algunes ciutats del país.  I aquests valors tant els podem trobar a la costa com al rerepaís, una bona oportunitat per complementar-se pot ser tenint en compte quin paper hi juga la IDENTITAT, la INNOVACIÓ i les INSTITUTCIONS.

Les institucions (administracions a diferents nivells) poden dinamitzar les activitats repartides arreu, però cal analitzar, ordenar, prioritzar, promociona. En definitiva, estructurar polítiques ajustades als territoris amb visió estratègica i també cooperadora. D’aquí en surten les decisions que defineixen les inversions estructurals, o les col·laboracions amb el sector privat, associacions d’establiments, agències, o determinats lobbys de pressió. Però les administracions han de vetllar també per la preservació del territori, dels seus valors i fomentar-ne un equilibri sostenible al llarg del temps. Poden fomentar les inversions (i de fet ho fan!) alhora que regulen les activitats privades que es desenvolupen. Per tant, depèn del model que es defineix, les institucions posaran la mirada en una direcció o una altra.

La innovació i les noves tecnologies son clau en un moment que la població té un ús dels dispositius digitals de manera quotidiana tant per comunicar-se com per fer gestions, tràmits o cerques especialitzades. No es podrà obviar aquest fet en com ha de ser la relació entre els turistes i els territoris. Aquest serà un fenomen de gran magnitud.

I la identitat? Possiblement és el terme més difícil de treballar, perquè té diferents nivells i tantes percepcions com persones existim, però hi ha elements que conformen la identitat del país i que el sector turístic ha de tenir en compte per desenvolupar una industria sòlida, sostenible en el territori, respectuosa amb la seva gent i que pugui tenir una trajectòria a llarg termini. Els territoris competiran per captar visitants, basar el turisme en el nostre patrimoni, cultural i natural, la gastronomia, les tradicions, la historia, és a dir, en la nostra identitat, i tenir clar que aquesta és la nostra fortalesa és, de ben segur, un fet únic que ens lliga amb els nostres orígens, i alhora ens consolida per afrontar el futur.

S'aixeca el teló!

Josep Maria Miró és dramaturg i director teatral, i en aquest àmbit ha obtingut alguns premis els darrers anys, que aviat és dit!  El darrer de tots, Premi Quim Masó  per la seva obra "Nerium Park". I nosaltres varem tenir el premi que acceptés acompanyar-nos en el tercer sarró organitzat a la Primitiva de Lluçà.

Què és #elsarró, què fem i com funciona ho podeu trobar al blog que recentment hem estrenat elsarró.wordpress.com però si de debò voleu saber què és #elsarró del #LluçanèsActiu us diria que gairebé és imprescindible venir i assistir-hi en persona, en solem fer un cada tres mesos i ho anunciem al twitter, facebock i a partir d'ara també al blog. 

Divendres va ser, de nou, una nit sarró, sopar-tertúlia parlant de teatre i molt més! En Josep Maria ens va fer reflexionar sobre "perquè fem teatre? el teatre ens fa ciutadans", és "l'art de fer una mentida que retorna una veritat als espectadors". Ens explicava de manera clara i sensata com interpreta ell aquest intercanvi entre els que fan teatre i els que el gaudeixen, que ho defineix com un "combat amb l'espectador, un diàleg entre l'escenari i la platea".

Perquè el teatre no ens deixa indiferents? sovint és perquè ens sentim part d'una tradició que es representa, i això ens emociona, però també perquè si sentim que aquesta tradició és trencada ens remou per dins i fins i tot ens emprenya. Aquesta és la dimensió social del teatre.

Miró posa en evidència la societat paternalista en la que vivim, exposant de manera clara i profunda, la pèrdua de llibertat que això significa, encara que no ens n'adonem, o no ens ho sembli. 

PLAY= jugar. El teatre és com jugar. Per en Josep Maria Miró el teatre té una gran capacitat de generar interrogants, més que no pas donar respostes,  això és el que ha de buscar cadascú.  El JOC del teatre és un acte ritual en el que passen coses. I en el bon teatre, la cadència, la interpretació, el llenguatge, l'escenografia, i tot el que l'envolta fa que aquestes "coses" que hi passen et facin pensar com a ciutadà.

També es va posar sobre la taula els problemes que viu el teatre, des de com produir bon material, i aquesta és la feina dels gestors, passant per com es finància, i això passa per les polítiques culturals, fins a com consumim teatre les persones, quins hàbits tenim, o què ens mou anar a veure teatre.

Igual que per saber què és #elsarró el millor és assistir-hi, el teatre té la capacitat de deixar empremta, un moment viscut en la teva memòria, i per això és un instant IRREPETIBLE, l'espectador és testimoni d'aquest moment, i no d'un altre, precisament del moment que gaudeix (o pateix) l'obra.

si vols una solució diferent, pensa diferent!

Ja ho diuen que ens temps de crisi ens hem de reinventar...però és només aquesta la causa perquè apareguin tantes iniciatives "alternatives" en el moment actual, o potser també és fruit d'una tendència, una evolució a voltes natural que ens ajuda a adonar-nos que cal fer les coses des d'una altra perspectiva?
Durant aquest mes d'octubre he pogut assistir a uns quants esdeveniments que podríem dir "alternatius" és a dir, que busquen una altra manera de funcionar dins els món en què vivim, i us asseguro que alguns d'aquests esdeveniment no son tant alternatius, o potser és que cada vegada els veiem més quotidians o possibles.

Començaré pel final, a Solsona III fira de MASIES + SOSTENIBLES posant el pensaments i els esforços cap a l'autosuficiència, energia, agroecologia, patrimoni i paisatge,... coneixes la burricleta?

Entre les iniciatives que es presentaven, en Miquel Escobar (arquitecte tècnic) amb alguns membres de la Xarxa Ecoarquitectura van fer un taller per construccions amb terra. Potser la nova manera de fer i construir cases i altres edificis passarà per recuperar els materials amb què treballaven els nostres avantpassats, aplicant millores tecnològiques, segur. En aquesta foto podeu veure com és un bloc de terra comprimida BTC. També fan cases de amb tapial, i revestiments amb terra i si és necessari amb calç, però sempre que sigui possible, evitar el ciment i el ferro. Si la natura ens ofereix materials resistents, amb inèrcia tèrmica i a sobre més saludables, com és que els hem deixat d'utilitzar?

La setmana anterior vaig poder anar a la fira ECOVIURE de Manresa, un punt de trobada ja força consolidat sobre temes d'ecologia i sostenibilitat, que aquest any donava àmpliament espai a les empreses de Biomassa i eficiència energètica (com veieu no és una cosa "alternativa" sinó la preocupació de cada dia: quan ens costa la llum, la calefacció...) per cert, aquí també hi vaig trobar gent del territori amb propostes empresarials molt interessants: instal·lacions ecollum-solartube i les propostes d'energies renovables BIOT. Com a cloenda de la fira vaig assistir a una xerrada sobre l'Economia del Bé Comú, quina cosa no? un grup de persones han començat a investigar com es podria fer perquè les empreses, les famílies, les administracions treballin amb la perspectiva del Bé Comú i no el bé individual i prou, ja que tot el que fem, TOT, té incidència sobre el nostre entorn, què comprem, quants residus fem, quins i com fem els desplaçaments, i això, en definitiva determina com vivim i com ens relacionem. D'això en va començar a parlar un noi que es diu Christian Felber, i que ha dissenyat un sistema de planificació i autogestió basat en aquesta premissa, EL BÉ COMÚ, molt alternatiu no sona no? em podeu trobar moltes entrades a internet si us interessa el tema.

I a principis de mes, vaig anar a Balaguer, a la Fira d'alimentació i Salut que organitza Slow Food Terres de Lleida. Una moguda impressionant!! productors i consumidors responsables en una trobada festiva i alegre en la que es plantegen bases profundes sobre l'organització social i col·lectiva del món en què vivim. Persones actives que s'ajunten amb més persones actives i, com si fos un laboratori de matèria gris, van parlant i discutint el passos per avançar cap a una societat més participativa. Aquí, en una sala del primer pis es va presentar la iniciativa Multireferèndum 2014, mentre a la planta baixa, també alguns membres de la xarxa ecoarquitectura dibuixaben a terra un gran mandala que entre tothom que va voler vam anar construint i fent créixer amb diferents llavors i terres, per oferir-lo a tothom que passava per la fira. A la part final d'aquest vídeo podeu veure com varem fer aquest mandala, espero que ho gaudiu molt!